conclusions

Aquest projecte ha sigut un dels més complicats que he viscut fins al dia d’avui. 

Un treball on era conscient que m’ho jugava tot, i la pressió era constant.

 

A nivell personal, sempre he sigut molt perfeccionista, i ho seguiré sent. Fent el treball, sempre busco el 10. Volia més, i més, i més, i els meus companys no sempre tenien les ambicions tan altíssimes. Això ha causat que durant els mesos de treball, hagi hagut d’agafar les regnes del cavall, i patir moltíssima ansietat i estrès. 

Aquesta angoixa constant durant mesos, juntament amb la meva situació personal que portava arrossegant des de feia temps, ha fet que a dia d’avui tingui problemes de salut (tant física com mental) molt més seriosos i preocupants.

 

Aquest procés ha fet que no pugui veure el joc amb els bons ulls que voldria; doncs la finalitat de MAGARI és ajudar a combatre la soledat, evadir-se dels problemes, tenir una “via d’escape”, no? Que durant uns moments, t’ajudés a portar millor les situacions que vius… I a mi, el que m’ha fet, és causar-me’n més de problemes, cosa que és molt irònica.

 

Tot i així, m’agrada pensar en l’esforç que li he dedicat des del març (i el sobreesforç a partir de juliol): nits senceres sense dormir, preocupacions per problemes que no em tocaven, dies on estava cinc hores senceres davant de l’ordinador sense parar, setmanes intensives amb el meu company, preparar horaris perquè no se’ns passés el temps, fer d'agenda personal de tothom… O per exemple, quan arriba la inspiració a les tres del matí i has de córrer a apuntar-ho perquè no se t’oblidi… El nivell d’implicació era tant, que més d’un cop he somiat sobre el TdR, i la majoria de cops eren malsons…

 

Prefereixo no lamentar-me més, perquè per fi està acabat, i el resultat, tot i no ser el meu preferit, és el que necessito ara mateix: un treball acabat, i mitjanament acceptable.

 

MAGARI sempre serà millorable, no importa si milloro o quant temps li dedico… mai estarà suficientment bé per a mi. I és que, pretenc fer un treball d’aquesta magnitud jo sola (i un company) en set mesos… És inviable, ja que per crear una novel·la visual, normalment hi ha un equip darrere on cadascú està especialitzat en una cosa, i tenen més temps per fer-ho. 

De fet, no puc esperar un joc molt bo, ja que té una llargada de 40 minuts, i és molt breu i ràpid. Això és el que em trontolla bastant, ja que si hagués tingut més temps, el joc seria moltíssim millor, i no tindria un final tan idílic i surrealista.

 

Tot i haver passat per un procés traumàtic (de certa manera), hi ha hagut moments que he gaudit molt. Per posar un exemple, durant la creació de la trama, em posava música depenent del personatge, i és que, he conegut nous artistes gràcies a això. Cada capítol, cada personatge, era un món nou, i jo no sentia que havia d’escriure una història,  simplement escrivia el que coneixia. És a dir, jo no sabia la història de l’Elizabeth i com s’enllaçava amb la del seu germà: sentia que m’ho explicaven ells, que ho havia vist, no que ho havia de pensar jo… i això, quan ho estàs vivint, és certament màgic.

 

El que noto és que hi ha molt de mi. La manera de contestar, la manera de parlar… en part, està la meva essència. Els meus conflictes interns, preocupacions, problemes filosòfics i “pupurris” mentals, els he plasmat a la història, i al deixar-ho per escrit, m’ha donat l’oportunitat de veure-ho des d’una nova perspectiva i a conèixer noves facetes de la meva persona, el que m’ha permès conèixer-me més, si més no.

 

En un moment on sento que he perdut el camí, que no sé què està bé i què no, he tingut el privilegi d’aclarir algunes coses amb mi mateixa gràcies a aquestes històries entrellaçades que jo mateixa he creat. És una conversa entre els meus pensaments i jo.

 

A nivell laboral, aquest treball em pot aportar moltíssim, doncs he tocat tots els aspectes possibles com la recerca, l’escriptura, la creació artística des de 0… també he tocat àmbits d’enquestes, una part més de màrqueting, creació de pàgines web, una mica de música i fins i tot xarxes socials. M’agradaria haver tingut l’oportunitat d’involucrar-me més en el dibuix i la música, però.

 

Encara no sé com el meu cervell ha aguantat tot això, no només pel cansanci de fer-ho, sinó també per pensar-ho: no sempre es tenen idees bones, i molts cops has de dedicar més estona a pensar abans de posar-t’hi a treballar.

 

Per concloure, m’agradaria agrair tothom que ha dedicat un espai a jugar a MAGARI, als meus coneguts més propers que m’han escoltat queixar-me en reiterades ocasions, i també al meu company, que tot i no haver tingut el final que esperàvem, hem passat per moltes coses junts i hem unit llaços gràcies a això.

 

I per acabar, si algú s’ha llegit aquest text tan llarg, li dono les gràcies més sinceres del món, que s’ha de tenir paciència per llegir tot això, he he.

 

PD: Mireu els PDF i el DRIVE que és on està tota la faena!